Gràcies als que vau venir a la reunió (la majoria, un èxit)! Ara ja ens coneixem tots!
Ja fa unes setmanes que hem engegat el nou curs, i properament, així que tinguem totes les butlletes (drets d'imatge...), penjarem algunes fotos dels primers assajos, així com informacions sobre les activitats del curs.
Fins dimecres!
dijous, 23 d’octubre del 2008
dimecres, 3 de setembre del 2008
Us esperem!!
Estimats tictacs i famílies!
Esperem que hagueu passat un bon estiu, i que torneu amb les piles carregades per un curs més a la coral. Els assajos de cada dimecres, els concerts, les trobades amb altres corals, les sortides que proposi la comissió de pares i mares, i una pila de cançons i de música per descobrir junts!
A més, l'Ateneu proposa altres tallers infantils molt interessants que trobareu fent clic aquí.
Recordeu que ja us podeu inscriure a secretaria per reservar plaça, i que com abans ho feu, millor!
El primer assaig serà el dimecres 1 d'octubre a les 17,30h a l'Ateneu.
Esperem que hagueu passat un bon estiu, i que torneu amb les piles carregades per un curs més a la coral. Els assajos de cada dimecres, els concerts, les trobades amb altres corals, les sortides que proposi la comissió de pares i mares, i una pila de cançons i de música per descobrir junts!
A més, l'Ateneu proposa altres tallers infantils molt interessants que trobareu fent clic aquí.
Recordeu que ja us podeu inscriure a secretaria per reservar plaça, i que com abans ho feu, millor!
El primer assaig serà el dimecres 1 d'octubre a les 17,30h a l'Ateneu.
És bonica, una coral
Per començar el curs, ens vé de gust compartir un text extret del llibre "L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery (Ed. 62), on una nena de 12 anys amb una intel·ligència brillant de nena superdotada (tot i que mira de dissimular-ho perquè no li vagin al darrere) busca el sentit vertader de la vida, el que és mòbil, perquè no troba sentit a dur una existència buida com la dels adults.
I diu així:
Diari del moviment del món número 4
És bonica, una coral
Ahir a la tarda hi havia la coral de l'escola. A la meva escola de barri elegant hi ha una coral; ningú no ho troba cursi, tothom es clava bufetades per entrar-hi, però és superselecte: el Sr. Trianon, el profe de música, és molt estricte escollint els coristes. La raó de l'èxit de la coral és el mateix Sr. Trianon. És jove, és maco i tant fa cantar vells temes de jazz com els darrers èxits, orquestrats amb classe. Tothom es posa de vint-i-un botó i la coral canta davant dels alumnes de l'escola. Només els pares dels coristes estan convidats, perquè si no hi hauria massa gent. El gimnàs està ple a vessar i hi ha un ambient bàrbar.
[...] Bé, vam acabar arribant al gimnàs, tothom es va instal·lar mal que bé, vaig haver de patir davant, darrere, al costat i per sobre (a la grada) unes converses imbècils en estèreo (mòbil, moda, mòbil, qui està amb qui, mòbil, els profes són uns inútils, mòbil, la festa de la Cannelle) i llavors els coristes van entrar al mig dels aplaudiments, vestits de blanc i vermell amb corbata de llacet els nens i vestits llargs de tirants per a les noies. [...]
Cada vegada és un miracle. Tota aquella gent, tots aquells neguits, tots aquells odis i tots aquells desigs, totes aquelles angoixes, tot aquell any d'escola amb les seves vulgaritats, els seus esdeveniments petits i grans, els seus profes, els seus alumnes bigarrats. Tota aquella vida per la qual ens arrosseguem, feta de crits i de llàgrimes, de riures, de lluites, de ruptures, d'esperances frustrades i d'oportunitats inesperades: tot plegat desapareix tot d'una quan els coristes es posen a cantar. El curs de la vida s'ofega en el cant, neix de sobte una impressió de fraternitat, de solidaritat profunda, d'amor fins i tot, i això dilueix la lletjor del quotidià en una comunió perfecta. Fins i tot els rostres dels cantants estan transfigurats; ja no veig l'Achille Grand-Fernet (que té una preciosa veu de tenor), ni la Deborah Lemeur ni la Segòlene Rachet ni en Charles Saint-Sauveur. Veig éssers humans que es lliuren al cant.
Cada vegada és igual, tinc ganes de plorar, tinc un nus a la gola i faig el possible per dominar-me però, de vegades, estic al límit: a penes puc retenir-me els sanglots. Llavors, quan hi ha un cànon, miro a terra perquè és massa emoció alhora: és massa bonic, massa solidari, massa meravellosament comunicatiu. Ja no sóc jo mateixa, sóc una part d'un tot sublim al qual els altres també pertanyen i en aquells moments sempre em pregunto per què no és la norma de cada dia en comptes de ser un moment extraordinari d'una coral.
Quan la coral s'atura, tothom aclama, amb el rostre il·luminat, els coristes radiants. És bonic.
Finalment, em pregunto si el vertader moviment del món no és el cant.
I diu així:
Diari del moviment del món número 4
És bonica, una coral
Ahir a la tarda hi havia la coral de l'escola. A la meva escola de barri elegant hi ha una coral; ningú no ho troba cursi, tothom es clava bufetades per entrar-hi, però és superselecte: el Sr. Trianon, el profe de música, és molt estricte escollint els coristes. La raó de l'èxit de la coral és el mateix Sr. Trianon. És jove, és maco i tant fa cantar vells temes de jazz com els darrers èxits, orquestrats amb classe. Tothom es posa de vint-i-un botó i la coral canta davant dels alumnes de l'escola. Només els pares dels coristes estan convidats, perquè si no hi hauria massa gent. El gimnàs està ple a vessar i hi ha un ambient bàrbar.
[...] Bé, vam acabar arribant al gimnàs, tothom es va instal·lar mal que bé, vaig haver de patir davant, darrere, al costat i per sobre (a la grada) unes converses imbècils en estèreo (mòbil, moda, mòbil, qui està amb qui, mòbil, els profes són uns inútils, mòbil, la festa de la Cannelle) i llavors els coristes van entrar al mig dels aplaudiments, vestits de blanc i vermell amb corbata de llacet els nens i vestits llargs de tirants per a les noies. [...]
Cada vegada és un miracle. Tota aquella gent, tots aquells neguits, tots aquells odis i tots aquells desigs, totes aquelles angoixes, tot aquell any d'escola amb les seves vulgaritats, els seus esdeveniments petits i grans, els seus profes, els seus alumnes bigarrats. Tota aquella vida per la qual ens arrosseguem, feta de crits i de llàgrimes, de riures, de lluites, de ruptures, d'esperances frustrades i d'oportunitats inesperades: tot plegat desapareix tot d'una quan els coristes es posen a cantar. El curs de la vida s'ofega en el cant, neix de sobte una impressió de fraternitat, de solidaritat profunda, d'amor fins i tot, i això dilueix la lletjor del quotidià en una comunió perfecta. Fins i tot els rostres dels cantants estan transfigurats; ja no veig l'Achille Grand-Fernet (que té una preciosa veu de tenor), ni la Deborah Lemeur ni la Segòlene Rachet ni en Charles Saint-Sauveur. Veig éssers humans que es lliuren al cant.
Cada vegada és igual, tinc ganes de plorar, tinc un nus a la gola i faig el possible per dominar-me però, de vegades, estic al límit: a penes puc retenir-me els sanglots. Llavors, quan hi ha un cànon, miro a terra perquè és massa emoció alhora: és massa bonic, massa solidari, massa meravellosament comunicatiu. Ja no sóc jo mateixa, sóc una part d'un tot sublim al qual els altres també pertanyen i en aquells moments sempre em pregunto per què no és la norma de cada dia en comptes de ser un moment extraordinari d'una coral.
Quan la coral s'atura, tothom aclama, amb el rostre il·luminat, els coristes radiants. És bonic.
Finalment, em pregunto si el vertader moviment del món no és el cant.
divendres, 27 de juny del 2008
Bon estiu!!
A la Tic Tac tanquem la paradeta fins el curs vinent! Us hi esperem a tots/es, eh??
El dimecres després del concert, vam aprofitar per muntar els cançoners d'aquest curs, i fer-nos foto de grup, i una altra, i una altra...
El dimecres després del concert, vam aprofitar per muntar els cançoners d'aquest curs, i fer-nos foto de grup, i una altra, i una altra...
dimarts, 17 de juny del 2008
Tictacs, enhorabona pel concert!!
Dissabte passat vam fer el concert del Xè aniversari a l'Ateneu, i tothom en va sortir molt content, visca! Pengem una foto que ens han enviat els pares de l'Aina Bullón, gràcies!
I ens veiem dimecres, com sempre, per acabar el cançoner i desitjar-nos un bon estiu!!
I ens veiem dimecres, com sempre, per acabar el cançoner i desitjar-nos un bon estiu!!
dijous, 12 de juny del 2008
dilluns, 2 de juny del 2008
Pals de pluja pel final de curs!
Estimades famílies, com ja us vam comunicar a l'últim assaig, necessitem la vostra col·laboració pel concert del Xè aniversari. Entre d'altres, us proposem un taller de construcció de pals de pluja, ja que cada cantaire en necessitarà un pel concert. Que quedin ben bonics!
Moltes gràcies!
INSTRUCCIONS PER A LA FABRICACIÓ D’UN PAL DE PLUJA
MATERIAL:
1 Rotllo de paper de cuina
2 Tapes pel tub / 2 Trossets de paper i 2 gomes elàstiques
Pegament / Cinta adhesiva
Escuradents
Llavors (arròs, llenties, etc)
Paper per embolicar o pintura
Pas 1: Foradar el tub amb un clauet com a la figura:
Pas 2: Insertar els escuradents amb un punt de pegament (variant: un cop tallats, fer una volta amb cinta adhesiva per fora perquè l'escuradents no es mogui)
Pas 3: Tallar els sobrants del escuradents. Embolicar amb un paper bonic o pintar. Deixar assecar.
Pas 4: Tapar un extrem del tub, deixar-ho assecar. Omplir amb una mica de llavors (en la figura, arròs) i tapar l’altre extrem. (En el model les tapes són de garrafes d’aigua, adaptades a la mida amb llana; Variant: també es pot posar un paper prou consistent i aguantar-lo fent voltes amb una goma elàstica).
I ja els tenim apunt per fer-los sonar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)